Pàgines

30 de nov. 2015

La bella dama del tramvia

Fotografia de Josep Domínguez
Dediquem aquesta entrada al poema de Josep Carner "La bella dama del tramvia", un text inclòs al volum Auques i ventalls en què el príncep dels poetes ens parla amb ironia sobre la  fugacitat de la bellesa i sobre el perill d'idealitzar-la excessivament.

Aquí teniu el comentari de text que us proposo.





A Emili Vallès

Si ran de la parada veieu el "tram" passar
tot ple de "smarts" o gent de la pescateria,
sota un gran feix de plomes eternament hi ha
la bella dama del tramvia.
La nua el seu ermini gelós com un serpent;
sa gorja mal coberta la voluptat exhala;
deurà parlar, quan parli, melodiosament:
és de París o Guatemala.
Tot d'una que l'heu vista, s'allunya a l'infinit
dins el brogit del tròlei i de la baluerna,
i es decandeix llavores la flama del sentit.
Mes, si poguéssim, ¿fora eterna?
¡Oh, no! La bella dama, de plomes sota un feix,
val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada;
si gaire l'escatíem, no fora tanmateix
com la copsà la llambregada.
Car la beutat, o baixa quan hem pujat -ço és…
la nostra maniobra subtil resulta vana-,
o resta, i és de Gràcia i de segur diu "pues",
sollant la parla catalana.
I no hi ha més manera: la dama corre avall
o bé de dispesera tot d'una pren la fila.
Anem a peu, poetes, car la beutat defall
en el topant on hom enfila.
Jovent, ¿oh tu que cerques la joia o el renom!,
no siguis mai fantàstic, que el dol et colpiria.
Totes les esperances de l'avenir són com
la bella dama del tramvia.

Cap comentari:

Publica un comentari