 |
| Fotografia de Josep Domínguez |
Dediquem aquesta entrada al poema de Josep Carner "La bella dama del tramvia", un text inclòs al volum
Auques i ventalls en què el
príncep dels poetes ens parla amb ironia sobre la fugacitat de la bellesa i sobre el perill d'idealitzar-la excessivament.
Aquí teniu el
comentari de text que us proposo.
A Emili Vallès
Si ran de la parada veieu el "tram" passar
tot ple de "smarts" o gent de la pescateria,
sota un gran feix de plomes eternament hi ha
la bella dama del tramvia.
La nua el seu ermini gelós com un serpent;
sa gorja mal coberta la voluptat exhala;
deurà parlar, quan parli, melodiosament:
és de París o Guatemala.
Tot d'una que l'heu vista, s'allunya a l'infinit
dins el brogit del tròlei i de la baluerna,
i es decandeix llavores la flama del sentit.
Mes, si poguéssim, ¿fora eterna?
¡Oh, no! La bella dama, de plomes sota un feix,
val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada;
si gaire l'escatíem, no fora tanmateix
com la copsà la llambregada.
Car la beutat, o baixa quan hem pujat -ço és…
la nostra maniobra subtil resulta vana-,
o resta, i és de Gràcia i de segur diu "pues",
sollant la parla catalana.
I no hi ha més manera: la dama corre avall
o bé de dispesera tot d'una pren la fila.
Anem a peu, poetes, car la beutat defall
en el topant on hom enfila.
Jovent, ¿oh tu que cerques la joia o el renom!,
no siguis mai fantàstic, que el dol et colpiria.
Totes les esperances de l'avenir són com
la bella dama del tramvia.
